La recerca del tresor amb gust tecnològic

Jo que vinc del món escolta m’he fet un fart de jugar a trobar el tresor, i qui més qui menys de petit ha volgut trobar un mapa amb una X que assenyala l’objecte de desig. Doncs ara ho pots fer sense semblar excessivament xirucaire o friki: està de moda i es diu Geocaching.

El geocaching consisteix en trobar un tresor o caché que algú ha amagat utilitzant un dispositiu GPS. La pàgina web del moviment permet obtenir les coordenades d’on s’ha amagat i la gràcia és trobar-lo. Els que més s’ho curren, organitzen una mena de joc de pistes amb diversos grups de coordenades i només quan s’ha fet tot el procés es troba el tresor definitiu. Pot semblar poc rellevant, però ja hi ha quasi mig milió de cachés amagats arreu del món…

Jo encara sóc una geomuggle, el terme harripotià que s’utilitza per definir les persones que no participen del geocaching, però ara que he sigut informada d’aquesta nova pràctica, i així que aconsegueixi un GPS, pirates aparteu-vos!

Localitzador de mòbils sense GPS

Publicava Vilaweb fa uns dies que Google ofereix un programa de localització de mòbils sense GPS.

Que et puguin localitzar, si tu ho autoritzes, té un passi. Si ho autoritzes, que ja no sé si es donava la condició amb el GPS. Però que pel fet de tenir mòbil et puguin localitzar, passa de taca d’oli. El problema és que això els serveis policials ja ho podien fer abans, senzillament Google ho fa ara accessible a tothom.

Es democratitza el control, per dir-ho així. No us en posaré l’adreça (està a la notícia, però) per no fer-ne més publicitat de la que faig. Quin interès té la gent en localitzar i controlar els altres????

La guerra contra la censura es lliura a Internet

Avui Vilaweb es fa ressò d’una iniciativa de Global Voices Online, que ha publicat un mapa interactiu per denunciar els països on es censura la Web 2.0 (plataformes de blocs, xarxes socials, pàgines amb fotografies i vídeos…).

Els estats que no respecten la llibertat d’expressió i dictatorial ja es poden calçar, perquè allà on no arriba la diplomàcia ni els organismes internacionals, arriba Internet. Una lliçó més en què les persones som capaces del millor i del pitjor, i a través d’Internet és més fàcil veure la diversitat humana ja que no hi ha ningú que filtri aquesta informació per nosaltres.

Potser així serà possible crear una consciència col·lectiva global que faci d’aquest destartalat món nostre un lloc una mica més decent.

Hola, em dic Aina i… sóc ciberaddicta?

No teniu de vegades la sensació que sense Internet no sabríeu fer la major part de coses? Quan marxo uns dies fora, el primer que faig quan torno és encendre l’ordinador per mirar si he rebut correu, si hi ha novetats als blocs, etc. Quan estic de vacances, vull buscar un mapa o un lloc per menjar o l’horari d’un museu, i penso: ara hauria de trobar un lloc amb Internet i ho buscaria allà.

Al final, em sembla preocupant. Faig tantes coses a través d’Internet que quan no el tinc em sento com si faltés alguna cosa. El dia que a la feina cau el servidor, tots tenim la sensació que ja podríem plegar i anar cap a casa, com si no hi hagués res més a fer.

Però és Internet addictiu? Més que respondre-ho jo, ho he buscat (a Internet), a veure què en diuen els experts:

- Segons el programa Bit a bit, la ciberaddicció sorgeix quan es prefereix xatejar que quedar amb els amics.

- Segons el dr. Xavier Sánchez, més que una addicció a Internet és una addicció als jocs d’atzar i la pornografia.

- Enric Bruguera parla sobre un estudi dels psiquiatres que admeten que hi ha perill d’addicció a la xarxa.

Tot i que prefereixo, sempre, quedar amb els meus amics que xatejar-hi, i no freqüento els jocs d’atzar ni la pornografia, decideixo realitzar el test de Adictosainternet.com per assegurar-me’n (el trobareu, està clar, penjat a la Xarxa). Uff, sóc una usuària sense problemes, ja estic més tranquila!

Facebook i les xarxes socials: aproximació personal

Ahir em va venir al cap aquella famosa teoria dels set nivells, segons la qual tot el món es coneix entre sí (els amics dels amics dels meus amics…).

Doncs bé. Resulta que per poder veure les fotos de la meva germana exiliada a Anglaterra, em vaig haver de fer un compte de Facebook. Jo no ho coneixia, però bé, ho vaig fer per poder veure les ditxoses fotos. Vaig pensar que era una mena de myspace però que havia tingut més èxit per aquells països del nord, i llestos. Facebook funciona a base de xarxes, pots anar-te connectant amb les persones que coneixes i “fer-te amic” i veure les seves fotos, fer comentaris al seu fòrum, etc. Alhora, aquestes persones tenen més amics, i així es va teixint tot plegat. De fet aquí s’explica força bé.

A més, es creen “grups” o bé per afinitat de temes, o per països, però sobretot, per centres d’estudis.

La sorpresa ha estat que des que m’ho vaig fer, sense cap intenció de posar-hi res, només per tenir la contrasenya per entrar-hi, ja són 9 les persones que m’han “agregat com a amiga”, entre amics i coneguts meus, però d’entorns força diferents. Per diferents motius, per diferents coses, han anat a parar al Facebook i no sé ben bé com m’hi han trobat. I de cop, veig Facebook a tot arreu. I no és “moco de pavo”, ja que Microsoft n’ha pagat 170 milions d’euros per l’1,6% de les accions. I jo que només volia veure les fotos de la meva germana.

En trobareu informació molt millor que la meva aquí:

- El éxito de Facebook

- Facebook, un nuevo fenómeno

- El fenomen Facebook

 

Sopes de lletres

Avui a l’espai Radioblog d’en Víctor Correal, als Matins de Catalunya Ràdio, han explicat una història internàutica que m’ha fet molta gràcia.

Resulta que un tal Abel Navas, cal dir que amb una mica de poca feina, un dia es va preguntar si a la sopa de lletres hi havia realment totes les lletres. Així que va comprar un paquet de pasta de sopa Gallo i es va dedicar a comprovar-ho. I va resultar que hi faltaven la U i la W. Llavors, va decidir obrir aquest bloc per a denunciar-ho. Segons diu ell mateix, el tema ha tingut força repercussió i ha rebut moltes visites (ho podeu llegir allà mateix), com he trobat, per exemple, aquí.

Va elevar la queixa a Pastes Gallo, i finalment la directora de comunicació de l’empresa li ha comunicat per escrit que ja tenen preparats els motlles per fer la U i la W, i que també hi afegiran la Ñ i l’@ per adaptar-se als nous temps.

M’ha fet gràcia la història, què voleu que us digui. I n’he après moltes coses: la primera és la força que pot arribar a tenir Internet. La segona, que la gent té molt de temps lliure.

Fotografia: Rainforest

Tècniques de hackers per a pares i mares

Segons publica avui La Vanguardia, l’autora valenciana Mar Monsoriu ha publicat un llibre per ensenyar als pares a fer de hackers, per tal de “protegir els fills dels perills d’Internet”.

L’objectiu, segons diu ella mateixa, és ajudar una generació de pares “sorpresa” per les habilitats tecnològiques dels seus fills, que es desenvolupen amb més facilitat que ells per la Xarxa. D’aquesta manera els pares podran controlar els programes que els fills instal·len a l’ordinador, controlar les seves relacions a través del correu electrònic o els xats i fins i tot limitar el temps de connexió.

No sóc mare i no sé amb què em trobaré quan ho sigui, però tinc alguna experiència en l’educació de nens i nenes i malgrat que és evident que alguns nens poden arribar a tenir problemes de relació o estar exposats a alguns perills a causa de l’ús dels ordinadors i Internet, jo em pensava que la solució requeia en dedicar una estona als fills, establir bons vincles comunicatius i de confiança, i no espiar amb qui parlen i què diuen. Com ens podem queixar del temps que passen els nens a l’ordinador si molts cops els “enxufem” a mirar una pel·lícula perquè així estan callats?… Però com deia, no sóc mare i segurament la meva opinió no té massa legitimitat en aquests moments.

El Gran Tallafocs de la Xina

Segons publicava Vilaweb fa uns dies, l’anomenat Gran Tallafocs de la Xina no és infal·lible. Els científics nordamericans ha descobert que els filtres de continguts no sempre funcionen bé. De fet, s’ha publicat un estudi sobre com funciona aquest tallafocs, i han determinat que la censura xinesa és única perquè no bloca determinades webs o direccions d’internet, sinó les pàgines o correus electrònics que contenen certes paraules. Això estalvia als censors de classificar continguts contínuament i fa el sistema més ràpid.

A més, i coincidint amb el XVII Congrés del Partit Comunista Xinès, Reporters sense fronteres ha publicat l’estudi d’un tècnic xinès anònim que detalla el funcionament de la censura a la Xina. Podeu consultar aquí el pdf amb l’informe: Journey to the heart of censorship.

També podeu consultar tota la notícia aquí.

En carro per l’autopista de la informació

Aprofito que hi ha un bon grup de companys de terres valencianes fent el màster amb nosaltres per treure un tema que és d’actualitat candent: la Generalitat Valenciana ordena el tancament del repetidor de TV3 al País Valencià. No cal estendre’m més perquè imagino que tots sabeu de què va, així com que Acció Cultural del País Valencià haurà de pagar una multa de 300.000 euros per negar-se a tancar els repetidors de forma voluntària.

Tots sabem que això és una qüestió política, però aquest no és un bloc polític sinó sobre fonaments tecnològics i qüestions relacionades, i d’això parlaré.

La notícia del tancament del repetidor, que fa mesos que corre, em va sorprendre, com a tothom. Tancar un repetidor de televisió quan podem veure TV3 a la carta??? Qui ha tingut la idea, en Torquemada? El de debò vull dir, el del s.XV. Aquestes accions ajuden molt a facilitar el debat sobre qui avança abans, si l’Estat (o en aquest cas l’autoritat pertinent) o la societat.

Però per tranquilitat dels companys valencians, aquest no és un fet aïllat. Recordem la clausura de l’estiu (ara, enlloc de fer cançons es fan clausures), el segrest de la revista del Jueves on sortia el senyor Felip de Borbó a la portada. En aquell cas, el fet sorprenent no va ser que el segrest fos un atac frontal a la llibertat d’expressió, no. Sinó que el jutge que va ordenar el segrest va exigir que els policies que efectuaven l’ordre havien d’endur-se les planxes de la revista perquè no es pogués reproduir. En algun curset de reciclatge els haurien de comunicar que fa anys que les revistes es fan digitalment, no hi ha planxes. Però n’hi va haver una de millor.

El senyor jutge va prohibir al Jueves que es difongués la portada per Internet. Per exemple, si jo faig això:

no és culpa meva, sinó del Jueves, perquè no m’ho han impedit.

“M’has enviat un correu? No l’he rebut!”

Aquesta tarda m’he decidit a agafar el toro per les banyes. M’he imprès part de la web sobre Seguretat de la informació (què voleu que us digui, per llegir coses llargues prefereixo el paper de tota la vida) i m’he endinsat al complex món de la criptografia, o el que he entès al respecte.

El text comença amb un exemple sobre una situació laboral i el correu electrònic, per il·lustrar-nos els quatre conceptes clau de seguretat de la informació. El cas és que el principi de no-repudi fa que un emissor no pugui negar que ha enviat un correu. Però: i el receptor, pot negar haver-lo rebut?

I aquí és on vull anar a parar. A qui no li han dit mai “m’has enviat un correu? no l’he rebut!” en qualsevol aspecte de la seva vida? I qui no sap, amb seguretat (de la informació), que la persona en qüestió t’està mentint descaradament a la cara? Però de vegades les tecnologies tenen aquest efecte. Són el buc expiatori perfecte. Correus anava molt bé en aquest sentit (i ho sento si algú hi treballa), una mica en l’estil “és que el tren va malament avui”, que és un clàssic malauradament massa real. Però el tema del correu, que té una especial aplicació a la vida laboral, és increïble el morro que corre pel món.
I és que ja ho diuen: feta la llei, feta la trampa. De fet, hi ha un corol·lari menys conegut de la llei que diu “feta la tecnologia, feta la trampa”.