Quan era petita, feien a la televisió una sèrie que es deia “Salvadors por la campana”, on un dels protagonistes (joves d’un institut americà) portava un telèfon “mòbil” de la mida aproximada d’una ampolla de vi. És el que més recordo de la sèrie (molt dolenta per altra banda), perquè sempre pensava “això existeix?? Jo en vull un!!”. Com totes les batalletes que comencen amb un “quan era petita”, poc m’imaginava jo que avui en dia els telèfons fossin gairebé una extremitat més d’algunes persones, i que servissin per qualsevol cosa imaginable a part de parlar-hi.
Potser el que em sobta és que tinc 27 anys, i per tant no m’escauen encara les històries de “quan era petita”, de l’estil “anàvem amb carro perquè no hi havia cotxes” que explica el meu avi. Però és que tinc la sensació que som “la generació d’enmig”. Aquella que no ha “nascut amb les TIC” però que hi hem crescut. Encara sabem com era el món abans d’Internet, abans de la telefonia mòbil, quan les fotografies no es repetien quinze vegades perquè els carrets eren cars. Quan vaig començar la carrera molta gent del meu curs encara no tenia correu electrònic; el darrer curs, fèiem alguns treballs connectats al Messenger.
Quan per alguna de les PACs hem de reflexionar sobre les conseqüències socials de l’ús d’Internet, penso en com s’han creat nous llenguatges informals a partir dels telèfons mòbils (sistema de trucades perdudes, llenguatge sms, etc), i noves maneres de relacionar-se a partir d’Internet (missatgeria electrònica, xats, Second Life…), en definitiva, com els éssers humans agafen les eines que se’ls dóna i les adapten per cobrir les seves pròpies necessitats, a la seva manera. Penso que em fascina viure aquest moment, i ser-ne testimoni.
