A http://www.volstens.unmicroclima.com/ qualsevol persona pot aconseguir allò que busca sense cap preu ni condició. No és un ebay, ni una web d’intercanvi. Hi ha dues opcions: o vols una cosa que no tens, o tens una cosa que no vols, així de senzill.

És un d’aquells projectes que fa de la xarxa un espai únic per la transformació social, de veritat.

Nevada de 1962

Ahir a la tarda, les xarxes socials eren una destil·lació d’informació minut a minut de la situació a cada punt de la geografia catalana. Els quatre corresponsals de TV3 distribuïts per on podien feien curt en comparació amb els milers de testimonis que des de Facebook, des del Twitter o des del telèfon mòbil informaven de què passava, i ho amanien amb imatges i vídeos. El telenotícies, tant ahir com avui, ha viscut de muntatges de vídeos de les més de 3.000 imatges i vídeos que els ciutadans han enviat, batent així el rècord d’imatges rebudes en un sol dia.

I és que a l’esdeveniment d’ahir hi assistia tothom.

De fet, quan avui el telenotícies ha emès aquest vídeo…

…ja l’havíem vist ahir al Facebook.

El geocaching consisteix en trobar un tresor o caché que algú ha amagat utilitzant un dispositiu GPS. La pàgina web del moviment permet obtenir les coordenades d’on s’ha amagat i la gràcia és trobar-lo. Els que més s’ho curren, organitzen una mena de joc de pistes amb diversos grups de coordenades i només quan s’ha fet tot el procés es troba el tresor definitiu. Pot semblar poc rellevant, però ja hi ha quasi mig milió de cachés amagats arreu del món…

Jo encara sóc una geomuggle, el terme harripotià que s’utilitza per definir les persones que no participen del geocaching, però ara que he sigut informada d’aquesta nova pràctica, i així que aconsegueixi un GPS, pirates aparteu-vos!

Publicava Vilaweb fa uns dies que Google ofereix un programa de localització de mòbils sense GPS.

Que et puguin localitzar, si tu ho autoritzes, té un passi. Si ho autoritzes, que ja no sé si es donava la condició amb el GPS. Però que pel fet de tenir mòbil et puguin localitzar, passa de taca d’oli. El problema és que això els serveis policials ja ho podien fer abans, senzillament Google ho fa ara accessible a tothom.

Es democratitza el control, per dir-ho així. No us en posaré l’adreça (està a la notícia, però) per no fer-ne més publicitat de la que faig. Quin interès té la gent en localitzar i controlar els altres????

Avui Vilaweb es fa ressò d’una iniciativa de Global Voices Online, que ha publicat un mapa interactiu per denunciar els països on es censura la Web 2.0 (plataformes de blocs, xarxes socials, pàgines amb fotografies i vídeos…).

Els estats que no respecten la llibertat d’expressió i dictatorial ja es poden calçar, perquè allà on no arriba la diplomàcia ni els organismes internacionals, arriba Internet. Una lliçó més en què les persones som capaces del millor i del pitjor, i a través d’Internet és més fàcil veure la diversitat humana ja que no hi ha ningú que filtri aquesta informació per nosaltres.

Potser així serà possible crear una consciència col·lectiva global que faci d’aquest destartalat món nostre un lloc una mica més decent.

No teniu de vegades la sensació que sense Internet no sabríeu fer la major part de coses? Quan marxo uns dies fora, el primer que faig quan torno és encendre l’ordinador per mirar si he rebut correu, si hi ha novetats als blocs, etc. Quan estic de vacances, vull buscar un mapa o un lloc per menjar o l’horari d’un museu, i penso: ara hauria de trobar un lloc amb Internet i ho buscaria allà.

Al final, em sembla preocupant. Faig tantes coses a través d’Internet que quan no el tinc em sento com si faltés alguna cosa. El dia que a la feina cau el servidor, tots tenim la sensació que ja podríem plegar i anar cap a casa, com si no hi hagués res més a fer.

Però és Internet addictiu? Més que respondre-ho jo, ho he buscat (a Internet), a veure què en diuen els experts:

- Segons el programa Bit a bit, la ciberaddicció sorgeix quan es prefereix xatejar que quedar amb els amics.

- Segons el dr. Xavier Sánchez, més que una addicció a Internet és una addicció als jocs d’atzar i la pornografia.

- Enric Bruguera parla sobre un estudi dels psiquiatres que admeten que hi ha perill d’addicció a la xarxa.

Tot i que prefereixo, sempre, quedar amb els meus amics que xatejar-hi, i no freqüento els jocs d’atzar ni la pornografia, decideixo realitzar el test de Adictosainternet.com per assegurar-me’n (el trobareu, està clar, penjat a la Xarxa). Uff, sóc una usuària sense problemes, ja estic més tranquila!

Doncs bé. Resulta que per poder veure les fotos de la meva germana exiliada a Anglaterra, em vaig haver de fer un compte de Facebook. Jo no ho coneixia, però bé, ho vaig fer per poder veure les ditxoses fotos. Vaig pensar que era una mena de myspace però que havia tingut més èxit per aquells països del nord, i llestos. Facebook funciona a base de xarxes, pots anar-te connectant amb les persones que coneixes i “fer-te amic” i veure les seves fotos, fer comentaris al seu fòrum, etc. Alhora, aquestes persones tenen més amics, i així es va teixint tot plegat. De fet aquí s’explica força bé.

A més, es creen “grups” o bé per afinitat de temes, o per països, però sobretot, per centres d’estudis.

La sorpresa ha estat que des que m’ho vaig fer, sense cap intenció de posar-hi res, només per tenir la contrasenya per entrar-hi, ja són 9 les persones que m’han “agregat com a amiga”, entre amics i coneguts meus, però d’entorns força diferents. Per diferents motius, per diferents coses, han anat a parar al Facebook i no sé ben bé com m’hi han trobat. I de cop, veig Facebook a tot arreu. I no és “moco de pavo”, ja que Microsoft n’ha pagat 170 milions d’euros per l’1,6% de les accions. I jo que només volia veure les fotos de la meva germana.

En trobareu informació molt millor que la meva aquí:

- El éxito de Facebook

- Facebook, un nuevo fenómeno

- El fenomen Facebook

Resulta que un tal Abel Navas, cal dir que amb una mica de poca feina, un dia es va preguntar si a la sopa de lletres hi havia realment totes les lletres. Així que va comprar un paquet de pasta de sopa Gallo i es va dedicar a comprovar-ho. I va resultar que hi faltaven la U i la W. Llavors, va decidir obrir aquest bloc per a denunciar-ho. Segons diu ell mateix, el tema ha tingut força repercussió i ha rebut moltes visites (ho podeu llegir allà mateix), com he trobat, per exemple, aquí.

Va elevar la queixa a Pastes Gallo, i finalment la directora de comunicació de l’empresa li ha comunicat per escrit que ja tenen preparats els motlles per fer la U i la W, i que també hi afegiran la Ñ i l’@ per adaptar-se als nous temps.

M’ha fet gràcia la història, què voleu que us digui. I n’he après moltes coses: la primera és la força que pot arribar a tenir Internet. La segona, que la gent té molt de temps lliure.

Fotografia: Rainforest

L’objectiu, segons diu ella mateixa, és ajudar una generació de pares “sorpresa” per les habilitats tecnològiques dels seus fills, que es desenvolupen amb més facilitat que ells per la Xarxa. D’aquesta manera els pares podran controlar els programes que els fills instal·len a l’ordinador, controlar les seves relacions a través del correu electrònic o els xats i fins i tot limitar el temps de connexió.

No sóc mare i no sé amb què em trobaré quan ho sigui, però tinc alguna experiència en l’educació de nens i nenes i malgrat que és evident que alguns nens poden arribar a tenir problemes de relació o estar exposats a alguns perills a causa de l’ús dels ordinadors i Internet, jo em pensava que la solució requeia en dedicar una estona als fills, establir bons vincles comunicatius i de confiança, i no espiar amb qui parlen i què diuen. Com ens podem queixar del temps que passen els nens a l’ordinador si molts cops els “enxufem” a mirar una pel·lícula perquè així estan callats?… Però com deia, no sóc mare i segurament la meva opinió no té massa legitimitat en aquests moments.